(Introducció | Vista d’ocell | Noms tradicionals | Geologia)
Introducció
El poble de Gospí està situat a l’altiplà de la Segarra, al nord de Sant Ramon i equidistant a les viles de Calaf, Cervera i Guissona. Construït a una cota mitjana d’uns 600 m, en orientació sud i sobre un terreny molt costerut, el poble té una configuració medieval, de carrers sinuosos i estrets, d’estructura compacta, assentat sobre tres eixos que conformen el carrer de la Font, el de Cavallers i el de Sant Cosme i Sant Damià.
Vista d’ocell
Noms tradicionals
Llistat i ubicació dels noms tradicionals de les cases i punts d’interès.
Geologia
(per Jaume Casanovas)
Geològicament, Gospí és a la Conca de l’Ebre en un sector central més o menys equidistant dels Pirineus i de les Serralades Costaneres. La formació de la Conca de l’Ebre es va iniciar a finals del Cretaci superior durant l’orogènia alpina, fa uns 70 milions d’anys. En aquella època va començar un procés de convergència, és a dir de xoc, entre la placa Ibèrica al sud i la placa Europea al nord. A la zona d’unió i xoc entre les dues plaques es va formar la serralada dels Pirineus i més al sud les serralades Costaneres Catalanes. Entre aquests dos relleus més alts, el territori tendia a baixar i a actuar com a zona deprimida on s’acumulaven els sediments procedents dels Pirineus a la part nord de la conca i de les Serralades de la costa a la part sud.
Aquesta situació va durar unes quantes desenes de milions d’anys durant els quals continuaven formant-se els Pirineus, baixava el nivell de la conca i es creava l’espai per l’acumulació de més sediments fins arribar a un gruix de més de 2 km. Durant aquest període van alternar climes molt diversos que van condicionar el tipus de sediments que s’acumulaven. Per exemple, durant els períodes càlids i àrids es formaven llacs salobres com els que actualment hi ha al desert del Sahara on s’acumulaven les sals que avui podem observar a Cardona. En canvi, durant els períodes càlids i humits dominava la sedimentació de fangs en planes d’aiguamolls amb vegetació selvàtica, com els que actualment afloren al nord de Torà i Sanaüja. Fins i tot durant alguns períodes el mar envaïa gran part de la conca i controlava la sedimentació de fangs carbonatats de plataforma amb alguns esculls de coralls com els que ara hi ha al mar Carib i que podem observar a la rodalia d’Igualada.
A Gospí hi aflora, és a dir es pot observar a la superfície, només una part dels sediments que van reblir la conca. En concret un tram de poc més de 50 metres de gruix dels prop de 2.000 que hi ha al subsòl. Va des de les capes més antigues que hi ha per sota dels dipòsits recents del fons de vall del Fondo de la Font de Gospí, fins a les més modernes que formen els plans del cim del poble, de Sant Ramon i de Comabella. És una sèrie de roques sedimentàries dominada per les lutites amb intercalacions de capes primes de gresos i de trams de calcàries. La seva edat és Oligocè inferior, uns 30 a 33 milions d’anys i està datada gràcies a la correlació amb els jaciments de vertebrats fòssils de Cervera i el Talladell.
Aquestes roques sedimentàries es van formar a partir dels sediments procedents dels Pirineus amb algun dipòsit accessori procedent de les serralades costaneres. Ens hem d’imaginar Gospí i tota la Segarra com una gran plana suaument inclinada cap el sud i travessada per rius de direcció nord-sud entre els quals hi havia llacs i zones d’aiguamolls. No eren rius amb valls estretes, profundes i encaixades com les que actualment hi ha a l’Alta Segarra. Al contrari, eren rius de valls amples que enllaçaven amb vessants suaus. Era el que s’anomena una plana fluvial o al·luvial, és a dir, un territori planer on els rius no tenien un curs fix, si no que anava canviant amb el temps. És més, sovint es produïen fluxos d’aigües fangoses molt extensos, amples i sense canalitzar que cobrien el territori d’argiles i llims. També hi havia períodes humits durant els quals el nivell de l‘aigua era més alt i es formaven llacs de profunditat variable i sovint molt extensos. El resultat va ser l’apilament de capes primes de fangs i sorres portades pels rius o de fangs carbonatats i guixos que s’acumulaven als fons del llacs. Va ser un procés molt llarg, de milions d’anys i amb un clima sempre càlid però d’humitat molt variable.
Posteriorment i per efecte del pes de les noves capes que s’acumulaven al damunt, els sediments inicials es van anar transformant en roques. És un procés que s’anomena diagènesi que consisteix en la compressió i compactació de sediments tous que passen a ser roques endurides i cimentades. La diagènesi va consolidar els fangs que van passar a ser unes argiles endurides que els geòlegs anomenen lutites. Les sorres es van cimentar i van passar a ser gresos que a Gospí s’anomenen sauló. Els fangs carbonatats del fons dels antics llacs són els que més es van endurir al transformar-se en calcàries que a Gospí s’anomenen fiter.
El resultat va ser un apilament de roques sedimentàries d’uns quants centenars de metres de gruix on alternen els dipòsits sedimentats pels rius amb els formats en llacs. Avui els podem observar entre Manresa i Tàrrega, sobretot als marges de l’Eix Transversal i de la A-2. D’ells una petita part són els que afloren a la Solanes de Gospí i de l’antic Colomer o de la Costa Dreta. Aquests són principalment lutites vermelloses o grises amb intercalacions de nivellets de gresos i de calcàries margoses. Cap a la part superior hi ha cada vegada més nivellets de calcàries intercalats entre les lutites, fins que al cim de les solanes hi ha un tram de gairebé 10 metres de gruix de calcàries estratificades en vinces d’uns 15 a 20 cm (fiter). El tram inferior de lutites es va sedimentar durant un període àrid de petits rius amb episodis torrencials que cobrien de fang el territori, mentre que el dominat per les calcàries de la part alta ho va fer durant un període humit amb formació de llacs permanents força profunds.
Després, la sedimentació va continuar molt més temps amb l’alternança de nous cicles dominats pels rius o pels llacs i en climes molt diversos que van deixar dipòsits de centenars de metres de gruix. El pes d’aquests va transformar els antics sediments en roques fins que la situació va canviar, es va aturar la sedimentació i es va passar a un període erosiu que s’allarga fins l’actualitat. L’erosió va desmantellar uns quants centenars de metres de gruix de roques fins fer sortir a la superfície les que avui afloren com a testimoni del territori i del clima de Gospí d’ara fa uns 30 milions d’anys.