(Església de Sant Martí | La font de Gospí | La font de dalt | El Safareig)
Església de Sant Martí
Construïda en el cim del turó de Gospí, l’església és dedicada a Sant Martí de Tours, patró del poble. Els orígens d’aquesta parròquia, que era primitivament d’estil romànic, s’han de buscar al segle XI. Posteriorment s’hi van fer diverses modificacions, però conserva alguns elements originals, com ara la portalada d’arc de mig punt. L’última remodelació és de l’any 1993, en què es va restaurar la teulada (i es va eliminar el cimbori hexagonal que il·luminava l’altar) i altres elements de l’interior de l’edifici.
L’entrada al temple està situada a la façana sud, davant d’un espai reduït i envoltat d’altres edificacions, una de les quals és la rectoria, edifici orientat a migdia i de diverses plantes. Al costat oest hi ha l’emplaçament de l’antic cementiri, que posteriorment es va traslladar a la part del darrere de l’església.
A la façana est se situa el campanar, una torre de quatre ulls i considerable alçada, que domina el cementiri i altres construccions del voltant.
Al cementiri, adossat a la part posterior de l’edifici, hi trobem probablement els nínxols més antics de la comarca, que daten de 1865. De dimensions petites, remeten a una època en què s’enterraven els difunts sense taüt.
Durant els anys seixanta, l’església va disposar de rector propi, que s’hospedava a la rectoria amb la seva assistent.
La font de Gospí
Gospí sempre ha tingut un subsòl ric en aigua, de manera que històricament era l’únic poble del municipi que tenia font, i de fet abastia altres pobles de la rodalia. La font actual es troba a la vall que envolta el turó de Gospí, i es va construir l’any 1772 sobre l’antic gorg, que es va cobrir amb una arcada semicircular de pedra i es va tancar amb una porta metàl·lica per tal d’empantanar l’aigua. L’obra la va finançar la família Rubí (que s’havia enriquit “fent les amèriques”) després d’una forta sequera.
Al costat de la font hi ha tres piques de pedra: la més gran distribuïa l’aigua a les altres dues, una de les quals servia per netejar la verdura i l’altra d’abeurador per als animals.
Sobre la portella metàl·lica hi ha una llosa amb una inscripció mig esborrada en la qual apareix la frase “En loa per lo comú, 1772” i suposadament el nom del promotor de l’obra, que no es pot llegir correctament.
L’aigua que raja es recull en un canal que va a parar al safareig.
La font ha sofert altres modificacions al llarg del temps: es va obrir un brocal damunt la volta per poder poar aigua quan el cabdal de la font baixava, i l’any 1965 s’hi va instal·lar la maquinària necessària per tal de canalitzar l’aigua per a tot el poble, tot i que en l’actualitat l’aigua corrent de les cases ja no s’obté d’aquesta font.
La font de dalt
L’Any 1974, en un raconet al costat de la carretera, es va construir la “Font de dalt”. S’hi van posar unes taules aprofitant els curros que antigament els pagesos feien servir ajudats de la mula.
El Safareig
L’aigua que raja per la font es recull en un canal que va a parar al safareig, construït també el 1772 i al qual s’accedeix per unes escales. El 1951 es va reformar perquè les dones hi poguessin rentar dretes, de manera que va quedar dividit en dos. L’aigua que en surt va a parar a un petit canal, la “cicla”, que servia per abastir els horts propers.
Fonts:
- Col·leccions particulars de veïns del poble.
- Farré, R. i Vidal, M. (1992). Sant Ramon: Recull històric. Dilagro S.A. edicions. Lleida.
+ informació: